ALMELO, BE THE CHANGE!!

 BE THE CHANGE

ALMELO, THERE WE GO! 

No han obert encara les portes de l’estació València Joaquín Sorolla, i un grup d’adolescents, pares i mares, il.luminen l’entrada, encara fosca, amb una barreja d’il·lusió, maletes, nervis i bitllets de tren. Arranca l’AVE abans d’amanèixer i es dirigixen cap a la primera parada del seu trajecte, l’aeroport Madrid Barajas. Hi ha qui dorm, qui llig i qui juga a les cartes, però el primer colp d’emoció arriba en detectar dos influencers conegudes al mateix vagó de tren: “Quan arribem a Madrid, obriu bé els ulls, que allò estarà ple de famosos”, celebra algú. 

 Només després de la foto inexcusable amb les celebrities, continuen camí de l’imponent aeroport de la capital: “Açò està doble xulo!”. Entre els grups de turistes i autòctons, Aitana Hervàs passa llista a les viatgeres més estiloses i aesthetic, María pregunta si no hi ha Erasmus en Cancun, i Irene proposa, entre risses, fer un intercanvi amb un nombrós grup de iaios que fan pinta de viatjar amb l’Imnserso. Queda tot gravat per Mireia, que no perd l’oportunitat d’aconseguir material gràfic pel vídeo blog que vol fer del viatge. 

 Judit explica que té experiència en això de viatjar i, per tant, ja sap com clavar totes les seues coses en una xicoteta maleta de mà, mentre que Arnau porta un equipatge tan gran que Gema assegura que cap dins (i que ens obligarà a jugar al tetris en el tren, una vegada ja en Holanda). Carlos no es despega de la carpeteta blava on custòdia amb una responsabilitat tan ferma com tendra els seus documents (“quina por em fa perdre esta carpeta”), i Martín s’acomiada d’una bufa que li han regalat al McDonald’s i, amb molta pena, no podrà pujar a l’avió.  

Paula immortalitza amb la càmera selfie del seu mòbil les reaccions a l’enlairament, al mateix temps que Zaida, un poc nerviosa, s’agafa fort de la mà de l’amiga. I no és per a menys, ja que alguns comenten alarmats que han vist al “conductor” i “és molt jove, segur que se li cala!”. Ja en l’aire, a Elisa li preocupa haver de dir “hi!” deu vegades, perquè “la seua” té deu germans, i son molts els que li peguen voltes a si han de saludar amb dos besos, un abraç o un apretó de mans; “fluïu, disfruteu” és l’única resposta vàlida. 

 Per fi aterren, i els alumnes volen apalaudir: “Carme, ací s’aplaudix? Va, a la de tres? Una, dos, i… però ja o no? Sí, ja… ja ha acabat, estem vius!”. Als aplaudiments tímids i les rialles s’unixen altres passatgers que aprofiten per festejar també justament això, que estem vius. Un d’ells, testic de les cares de susto durant l’enlairament, es gira ara i exclama: “You did it, Carlos, you did it!”. Tots riuen, ja han fet un amic. 

 A l’aeroport, Jaume es queda impresionat amb les armes, quasi tretes d’una pelicula, que porten els polis holandesos, i Aitana Belmonte diu que no ha dormit gens a l’avió, que ella és com un mussol. Camí a l’últim tren, es claven tots junts en un ascensor (maletes incloses) i amenacen amb pegar bots dins al crit de “Aventura! Aventura!”. Falta poc per arribar, per fi, a la meta. 

I des de fora, però molt de prop, tot açò ho observen i ho escriuen dos professores, Gema i Carme, que somriuen i senten que tot el treball fet té un sentit, i que l’esforç comença a pagar la pena encara abans d’haver xafat la terra de destí. Preparats, amb ganes, i amb molt per conéixer i per viure. A partir d’ara, la història, la continuaran ells, els seus protagonistes. Demà més i millor.