Cuéntame, cómo te ha ido

Doncs bé, gràcies. No podem queixar-nos perquè l'equip croat, també en la seua arribada a l'hotel, es va trobar sense una reserva. El seu pla B va ser reservar una única nit en un hotel lamentable. “Mushrooms” a l'habitació i han hagut d'activar un pla C per a la resta de dies perquè des del dimarts són “homeless” com molts dels quals, desgraciadament, es veuen en el centre de la ciutat amb l'únic abric d'una caixa de cartó. Ei, que no tenim dret a la queixa, caram.

Este Funchal del “Cuéntame” provoca situacions incongruents. O no. El transport, per exemple. El servei d'autobusos oferix informació “on time” dels horaris de pas en cada parada per la geolocalització dels cotxes de línia. Però a l'hora de cobrar, "only cash". A les botigues físiques tenen TPV precioses però infrautilitzades. Un taxista va tindre la barra de cobrar "only cash", però va emetre el rebut al nom que se li va demanar... en datàfon. 

L'escola, gran; les racions de la cantina...

El centre està bé, amb espais comuns amplis, amb punts de control en els corredors per a comunicar eventualitats, amb sala d'atenció mèdica, un infermer de guàrdia i mobiliari propi d'ambulatori "ochentero", com les nits de cançó del darrer estiu i amb un servei d'atenció/orientació per al professorat molt interessant.

Està bé. No. Està molt bé cuidar la salut mental del professorat perquè a tot arreu couen faves. Però en la cantina d'este centre es cuinen de poques. El ranxo servit en el menjador comunitari era... justet, la mínima expressió. El plat principal era un arròs escàs (millor) però trist i blanquinós com la cara d'un malalt, maridado amb quatre fesols "frijoleros, mi cuate" i dos trossos de carn. L'entrant? Un "xupito" de sopa casolana amb fonament, ben feta. Vinga, mitja pinta, no exagerem. Per a no enfitar-se, vaja.

Dia de presentacions

No obstant això, la primera jornada de contacte personal entre tot l'equip que forma part del projecte ha resultat més que interessant. Els contactes previs en les videoconferències eren freds, tots prudents, modosets... El "face to face" és molt més enriquidor, acurta distàncies físiques i mentals. 

La primera sessió és per a la presentació dels sis centres que participem en el projecte. Publireportatges de les localitats, el país... Els centres participants tenen aspectes molt atractius. Hi ha un centre d'FP de Polònia, un institut de Transsilvània, un altre en l'oest d'Atenes, el centre croat, entre Zadar i Split. Visita a les instal·lacions del centre i excursió turística interessant. Molt. 

Però el trajecte va ser mogudet. Els xofers dels autobusos de línia conduïxen de forma atrontollada. La condició muntanyenca de l'illa anul·la la possibilitat que hi haja una recta mínima en qualsevol camí fora de la ciutat. Els autocars van de gom a gom de passatgers i "a tope" de velocitat. Els girs i revoltes són preses sense por al destí.

Els passatgers patim les conseqüències. La companya polonesa, enmig de les bandades, es va marejar i demanà continuar a peu. La seua cara, blanquinosa i trista com l'arròs del menjar, ho deia tot. No va arrojar, normal. A eixes hores, la sopeta la tenia ja als peus.

Encara sort que a la nit vam conéixer la felicitat en un restaurant local on vam tastar un peix espectacular i una carn "espetada" torrada, tendra i de molt de nivell. Res a veure amb el "ranxet" de la cantina.